Santedat: No coincidirem a la Sagrada Família i Vostra Santedat no llegirà aquestes ratlles, però les escric amb la il·lusió de quan feia la carta als reis. A molts ens preocupen els propers nomenaments episcopals per a algunes diòcesis catalanes. Són decisions papals, i el Papa les signa, però no sabem qui i com li prepara el document.Ja fa anys, quan Montserrat tenia una petita comunitat a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem), amb la minva de les vocacions ens resultava difícil mantenir-hi uns monjos preparats, que havien de ser els responsables de la biblioteca, i semblava que hauríem de tancar aquella comunitat.

Els monjos de Tantur, tement tal decisió, es van bellugar i van fer que Joan Pau II adrecés a l’abat Cassià una carta en la qual es desfeia en elogis de la gran labor d’aquells monjos, tan important per a la unitat de les esglésies; comprenia el sacrifici que allò significava per a Montserrat, però prometia que Déu ens ho recompensaria amb moltes i santes vocacions. La comunitat, impressionada, va prorrogar el compromís. Algun temps després, l’abat Cassià va ser rebut en audiència privada per Joan Pau II i li va esmentar Tantur, però va veure clarament que el Papa no sabia que allí hi haguessin monjos nostres.

Pau VI, en una audiència a l’abat Gabriel Brasó, amb qui tenia amistat personal, se li va doldre de l’onada de protestes pel nomenament de don Marcelo. Deia que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que aquell era el millor de tots els candidats disponibles. L’abat Brasó li va explicar el problema cultural comparant-li Milà amb Nàpols, i a partir d’aquell moment no s’ha nomenat cap bisbe per a diòcesis catalanes que no fos de llengua catalana (o valenciana). Però temo, Santíssim Pare, que ara la qüestió, més encara que la de la llengua, és una altra, i li voldríem estalviar la decepció de Pau VI.

(Publicada en “Foc Nou”, octubre de 2010)